Aquest dia de l’assemblea, quan veia l’alegria, les rialles, els canvis ràpids de racó a racó per fer les proves del joc, la complicitat entre el grup, l’entusiasme de les dinamitzadores de les proves... pensava: aquestes dones no van gaudir del dret a jugar quan toca començar a jugar, a la infància. Elles, com van explicar el dia de la dona treballadora emocionades i algunes amb llàgrimes, a la seva infància ja estaven treballant en el camp, en el servei domèstic, o tenint cura de nens més petits que elles. Desprès va arribar l’adolescència i van continuar treballant, l’edat adulta i van continuar treballant i ara a la jubilació (paraula que ve de jubilo, alegria) moltes d’elles continuen treballant, fent-se càrrec dels néts perquè els seus fills puguin treballar i guanyar diners per pagar l’hipoteca i fer més rics encara els bancs.
Em sento privilegiada de poder compartir les tardes amb aquestes dones, que tot i haver tingut una vida tant sacrificada viuen amb optimisme, es posen totes guapes per venir a classe, riuen, expliquen, no li donen importància als treballs i sacrificis fets al llarg de tants anys i continuen amb ganes d’aprendre, de compartir i més que res de transmetre valors: humilitat, esforç, solidaritat, paciència... Realment són unes autèntiques mestres de la vida, que prediquen amb l’exemple. L’edat dona una saviesa que no s’adquireix en cap universitat.
La vida és una lluita, és veritat, però hem de ser lluitadors i lluitadores d’esperança, perquè creiem que un altre món és possible, un món de justícia, on els nens puguin jugar i no treballar. Encara estem lluny d’aconseguir aquesta meta perquè també avui hi ha nens i nenes al nostre món que estan treballant a les mines, a les màquines, als camps, venent pels carrers..., sense dret a anar a escola.
Col.laboradora
3 comentaris:
M'ha agradat molt l'escrit de la Manoli, no sols m'ha agradat sinó que el comparteixo plenament, jo en un altre nivell, ara també conec experiències de dones que després de passar tota la vida treballant, avui amb 65 anys i més , han decidit començar a formar-se en el món de la informàtica i estic realment impressionada per la seva voluntat i constància ja que per elles es com aprendre un idioma nou i desconegut
Rosa
Gràcies pel teu escrit Manoli i per la vostra feina. Són projectes com el que porteu a terme els que em fan creure en les persones malgrat tot el que s'ocupen alguns de recordar-nos als informatius..
Enhorabona!
Gabri.
Ostras Manoli!
Me han conmovido tus palabras. Tienes toda la razón del mundo, nos estamos aburguesando de forma acelerada, nos quejamos por pequeñeces y como dice mi madre: ni siquiera sabemos lo que son los sabañones! Tenemos más de lo que necesitamos para ser felices. Mientras otros se conforman con tan poquito...
Un abrazo.
Laia.
Publica un comentari a l'entrada