“Tots nosaltres sabem alguna cosa. Tots nosaltres ignorem alguna cosa. Per això, aprenem sempre.Paulo Freire

Pensamientos




Catalina Muñoz
Participante

Agraïment

La meva experiéncia al Col.lectiu Suma es molt positiva i cada dia que passa em sento més compromesa amb la seva tasca.

Quan em van parlar d’aquest projecte no sabia de que es tractaba, pero una vegada a dins d’ell et dones compte del treball i la il.lusió de tota la gent per tirar endavant aquesta entitat.

Els voluntaris ensenyem a llegir ,escriure i a escoltar quan fa falta. Pero alhora d’ensenyar tambe guanyem molt de l’experiència viscuda de les dones que venen a aprendre. La nostra feina no és important si la comparem amb la lluita personal de cadascuna d’elles per tirar endavant el treball i la seva familia.

I ara que tenen una mica de temps, encara que la majoria van molt enfeinades amb els nets, volen aprendre els coneixements que en un altre temps se’ls va negar.

Dono les gràcies a totes aquestes persones, joves i grans, amb tantes ganes de tirar endavant, que fan que els dies que no siguin tant bons siguin millors. Les trobades que fem, sempre son molt positives, treballem, escoltem pero tambe riem, i el millor premi es una abraçada que demostra el nostre afecte.

Nomes puc parlar be de tota la gent que integra el Col.lectiu Suma. Gent, que amb la seva feina diaria, fa que tot pugui tirar endavant, cosa gens fàcil. Tambe cal destacar el treball de la Fundació Marianao, perque sense ella no podriem fer totes les activitats que fem. Aixi com Òmnia, que ensenyant-nos informàtica, comprens la dificultat que tenim a aprendre a aquestes alçades.

Una altra tasca a realitzar es integrar tota la gent de diverses procedències i costums, cosa que tenim que aconseguir entre tots.

I per acabar, fer una crida a tota la gent que vulgui pasar una bona estona, que s’animi a apuntar-se al Col.lectiu Suma.

Una forta abraçada per tothom.

Mª Dolors Duran
Col.laboradora

En un país estrany

Va arribar en aquell país un temps després que el seu marit, que havia marxat abans per començar a treballar, tramitar tots els papers i buscar un lloc per viure.

Ell la va venir a buscar a principis d’estiu, i de la nit al dia es va trobar en una casa estranya, envoltada de maletes mig obertes i caixes de cartró plenes de tot el que havia portat el camió de la mudança, amb una nena de sis mesos que no parava mai quieta i una altra filla de dos anys que des que el seu pare havia marxat a l’estranger portava enganxada tot el dia a les cames. Des de la mentalitat d’una nena de dos anys, aquesta devia ser l’estratègia més eficaç per assegurar-se que no desaparegués la mare també!

Mirava per la finestra i veia un carrer estrany, en una ciutat estranya, en un país estrany on parlaven una llengua que no entenia i on no coneixia ningú.

El seu marit era tot el dia fora -havia de treballar moltes hores per tirar endavant la feina que se li havia encomanat- i des del primer dia es va haver d’espavilar tota sola. Això sí, s’havia comprat un mòbil, just quan els mòbils començaven a formar part de la vida quotidiana, perquè d’aquesta manera, en tot moment, només la separava del seu marit una trucada de telèfon.

Té ben present quan al supermercat feia esforços per desxifrar aquell codi de signes escrits i assegurar-se si realment allò que tenia a les mans era el producte que volia, mentre la petita ploriquejava al cotxet i remenava tot allò que estava al seu abast, i la gran mirava al seu voltant esporuguida.

Recorda també com se sentia al parc, quan veia les altres mares conversar relaxadament mentre els nens jugaven als gronxadors. Ella volia acostar-se, parlar amb elles, però no podia. No coneixia les paraules que feien servir. Al final va acabar fent-se amb altres dones que parlaven la seva mateixa llengua No eren de la seva terra, tenien formes de pensar i costums molt diferents, però almenys s’hi podia entendre. De tota manera, des de fora la gent d’aquell país les devia veure totes iguals.

De tant en tant, anava a comprar a una botiga on venien productes del seu país. Necessitava sentir al paladar aquells sabors coneguts, que despertaven sensacions i records que la transportaven a casa seva. No és que el menjar que trobava al nou país no fos bo, però aquell era el seu.

Va aprendre a dir en la llengua del nou país “Perdona, encara no parlo la teva llengua”, i la resposta que obtenia tot sovint, amb un to sec i inquisidor, era “Quant de temps fa que estàs aquí?”. Quan ella, de la manera que podia, feia entendre que només portava uns mesos, semblava que era només llavors que el seu interlocutor mostrava un bri d’amabilitat i li concedia el dret de parlar en una altra llengua.

Recorda algunes vegades, però en especial un malentès en uns grans magatzems, que sense saber-ho va trencat els codis de funcionament social no escrits del país on havia anat a parar. Ella va actuar seguint el sentit comú, la seva lògica, però resulta que aquella no era la lògica de la gent que tenia al seu voltant. Més endavant va aprendre, que el sentit comú en el fons no és tan comú com pot semblar.

Però no tot van ser experiències difícils. Va trobar molta gent que li va parar la mà i persones anònimes que la van ajudar quan ho necessitava, i a qui se sent profundament agraïda. Gent que li va obrir les portes de casa seva. Gent a qui no li importava quina llengua parlava o d´on era. També, amb el temps, va aprendre a apreciar allò de bo que li havia donat el nou país.

Aquestes vivències les podria haver escrit qualsevol dona que ha deixat la seva terra per seguir les passes del seu marit en un nou país. Però, en aquest cas, són un recull d’experiències d’un any de la meva vida en un país d’Europa no massa lluny del nostre.

Dedicat a les dones magribines amb qui comparteixo les tardes al Col.lectiu Suma.

Laura Vidal
Col.laboradora

Reflexió

En un parell de setmanes hem tingut al Col.lectiu Suma dues trobades significatives: la celebració del dia de la dona treballadora i l’assemblea final de trimestre.

Aquest dia de l’assemblea, quan veia l’alegria, les rialles, els canvis ràpids de racó a racó per fer les proves del joc, la complicitat entre el grup, l’entusiasme de les dinamitzadores de les proves... pensava: aquestes dones no van gaudir del dret a jugar quan toca començar a jugar, a la infància. Elles, com van explicar el dia de la dona treballadora emocionades i algunes amb llàgrimes, a la seva infància ja estaven treballant en el camp, en el servei domèstic, o tenint cura de nens més petits que elles. Desprès va arribar l’adolescència i van continuar treballant, l’edat adulta i van continuar treballant i ara a la jubilació (paraula que ve de jubilo, alegria) moltes d’elles continuen treballant, fent-se càrrec dels néts perquè els seus fills puguin treballar i guanyar diners per pagar l’hipoteca i fer més rics encara els bancs.

Em sento privilegiada de poder compartir les tardes amb aquestes dones, que tot i haver tingut una vida tant sacrificada viuen amb optimisme, es posen totes guapes per venir a classe, riuen, expliquen, no li donen importància als treballs i sacrificis fets al llarg de tants anys i continuen amb ganes d’aprendre, de compartir i més que res de transmetre valors: humilitat, esforç, solidaritat, paciència... Realment són unes autèntiques mestres de la vida, que prediquen amb l’exemple. L’edat dona una saviesa que no s’adquireix en cap universitat.

La vida és una lluita, és veritat, però hem de ser lluitadors i lluitadores d’esperança, perquè creiem que un altre món és possible, un món de justícia, on els nens puguin jugar i no treballar. Encara estem lluny d’aconseguir aquesta meta perquè també avui hi ha nens i nenes al nostre món que estan treballant a les mines, a les màquines, als camps, venent pels carrers..., sense dret a anar a escola. La Història es repeteix. I això ha d’acabar! Com? Us convido a donar suggeriments. No podemos aceptar como fatalidad la desigualdad injusta entre personas y pueblos.

Manoli Prada
Col.laboradora

Assemblea-Festa segon trimestre 07-08



Avui hem celebrat l'assemblea-festa de final de segon trimestre del curs 07-08



L´hora de berenar


L´hora de compartir informacions i prendre decisions


L´hora de compartir les aportacions de cadascú


L´hora de preparar les proves



L´hora de jugar

Dia Internacional de la Dona

En motiu de la celebració del Dia Internacional de la Dona, el dijous, 6 de març, col.laboradores, participants, familiars i amics del Col.lectiu Suma i treballadors de la Fundació Marianao vam aplegar-nos en un dinar de germanor. Vam compartir el nostre temps, l’esplèndid espai del terrat de la Fundació Marianao i l’exquisit menjar que cadascú havia preparat.



Després de dinar, ens vam organitzar en grups petits per intercanviar vivències en referència a la nostra pròpia experiència com a dones treballadores. Al final de la sessió vam posar en comú les aportacions més rellevants de cadascun dels grups.




El resultat d’aquesta experiència la vam traslladar al dilluns 10 de març als estudis de Ràdio Marianao, on dues persones representats de cada grup vam gravar un programa de ràdio sota el títol “La meva experiència com a dona treballadora”, que podeu escoltar a l'enllaç següent:

Dia Internacional de la Dona a Ràdio Marianao

Per inaugurar solemnement el dinar vam llegir el text escrit per A.A. Maestre, publicat al número 104 de la revista ¡Tú!,



i que reproduïm a continuació amb permís de l’autor.

Seleccioneu la imatge per ampliar.
Laura Vidal
Col.labordora